L’Ajuntament de Sant Pere de Torelló, mitjançant un decret d’alcaldia signat aquest dilluns, 23 de novembre, ha anunciat que posa a disposició de la comissió organitzadora de la consulta del 13 desembre, així com de totes les entitats i partits que ho sol·licitin, “els equipaments i instal·lacions de titularitat municipal per a la realització de qualsevol tipus d’activitat relacionada amb la consulta convocada”. El decret que signa l’alcalde, Jordi Fàbrega, apel·la als principis constitucionals de llibertat d’expressió, reunió i de participació en els afers públics i de petició individual o col·lectiva. El jurista i coordinador de la plataforma Osona Decideix, Alfons López Tena, farà esment explícit de la iniciativa en la presentació de la consulta que es fa aquest dimarts a Madrid. El mateix López Tena serà a Sant Pere aquest disabte, 28 de novembre, en una xerrada sobre el 13D que tindrà lloc a la sala d’actes de Les Monges, que és de titularitat municipal. L’acte serà a les 8 del vespre. Pel que fa a la consulta del dia 13, el local anunciat per Sant Pere Decideix és el Casal Cultural i Recreatiu, que és de titularitat privada. Llegir notícia
Anuncis

CATALUNYA ES DESPERTA

Setembre 9, 2009

La iniciativa d’Arenys de Munt amb la seva consulta per la independència ha aconseguit remoure els ambients polítics del país i de l’Estat espanyol. Ha obert la caixa dels trons. Per primera vegada, els grups polítics d’un consistori recolzen una iniciativa de la societat civil per promoure un procés democràtic tan elemental com demanar una opinió: es tracta de preguntar als ciutadans arenyencs què els semblaria la independència de Catalunya.

La reacció de l’Estat ha estat absolutament fora de lloc, negant la possibilitat de demanar, d’una forma absolutament democràtica, una simple opinió, fent ús d’un mecanisme amb què tantes altres entitats -i fins i tot ajuntaments- preguntem els veïns sobre tantes altres coses. ¿És que potser l’Estat ho impedeix, quan algun mitjà de comunicació fa enquestes d’opinió sobre la independència de Catalunya?

El que denota tot plegat és la feblesa d’un Estat espanyol que s’incomoda, per no dir directament que s’atemoreix, tant bon punt algú posa sobre la taula un tema sobre el qual no en vol sentir a parlar.

Arenys de Munt, més enllà del simbolisme que té la consulta per si mateixa, ja ha demostrat, amb la fermesa de mantenir la convocatòria, que la voluntat de la gent decidida no té aturada, que el procés d’alliberament nacional només és possible des de la unitat d’acció de les forces polítiques i de la societat civil organitzada, i que podem ser capaços de superar un marc legislatiu autonòmic i estatal que ens ofega, desafiant-lo amb un procés que és i ha de ser exemple de radicalitat democràtica.

Arenys de Munt ha demostrat que amb les úniques armes de la paraula i les idees, i  una voluntat decidida davant de tota mena de pressions i respostes que han arribat a ser miserables -perquè fan misèria, simplement- és possible una confrontació estrictament política amb l’Estat, davant la qual aquest no té ni un sol element de deslegitimació contra res del que s’està proposant. Per això, quan pretén respondre-hi des de la legalitat, el que fa és el ridícul.

Com més actuï aquest Estat contra l’actitud democràtica, festiva i cíviva dels arenyencs i arenyenques, més gran serà l’emprenyada d’entitats i ciutadans de Catalunya, i més ajuntaments ens sumarem a la iniciativa d’Arenys de Munt. Ho farem des del moviment de càrrecs electes Decidim.cat, amb més de 1.000 alcaldes i regidors d’arreu dels Països Catalans, o de manera individual, fent ús dels drets que ens corresponen i de la legitimitat que ens dóna ser homes i dones escollits democràticament pels ciutadans dels nostres pobles i ciutats, i a qui podem preguntar sense cap mena de por sobre un dret inalienable i universal com és el de l’autodeterminació.

Benvingut sigui aquest procés si aconsegueix remoure les entranyes de les formacions polítiques parlamentàries, perquè també elles s’hauran d’acabar definint sobre aquest repte que tenim al davant com a país. I, davant de tot el que està passant -i no només ara, sinó des de fa mesos-, potser ja és hora de replantejar-nos la nostra relació amb l’Estat. Ara ens ha de ser més fàcil entendre que, si som valents, podem obrir un procés d’avanç imparable cap a l’autodeterminació. Ja hem aguantat prou retallades, incomprensions i injustícies en el marc d’un Estat autonòmic que no només ens encotilla, sinó que ens pren el pèl incomplint les lleis que ell mateix vota i treballant, des de tots els fronts possibles, per evitar l’enfortiment d’una consciència nacional que ens ha de portar a decidir lliurement el nostre futur com a poble.

Catalunya, finalment, es torna a despertar.

Davant de l’actual situació, l’ENTESA considera necessari que les administracions adoptin mesures per pal·liar els efectes de la crisi vers les ciutadanes i ciutadans, així com mesures per ajudar a dinamitzar l’economia del nostre país. Així doncs, des de l’ENTESA llancem un paquet de propostes que considerem que s’haurien d’aplicar en la gestió del Govern de la Generalitat, de les administracions locals i comarcals i entre els ciutadans.

Primer: Crear una legislació fiscal que apliqui mesures de control sobre les entitats financeres emmarcades a aplicar límits crediticis, control sobre les actuacions que realitzin, així com que el finançament percebut per part de l’Estat s’apliqui a favor d’oferir-lo al món econòmic i social; per altra banda, també demanem que una part dels beneficis de les entitats financeres reverteixin cap a actuacions amb finalitat social.

Segon: Legislar les condicions de cessió de terrenys municipals i ajuts fiscals a les empreses multinacionals, que es troben al país i que s’hi vulguin ubicar, així com aplicar una legislació que condicioni el que està passant actualment, la deslocalització.

Tercer: Crear una partida econòmica a nivell d’Estat i a nivell autonòmic de fons social que ajudi a les famílies que deixin de percebre la prestació d’atur; per altra banda, però en la mateixa línia, els ajuntaments cal que creem un fons de contingència per a problemàtiques socials que ens sorgeixin.

Quart: Reduir la despesa de l’administració en aquelles condicions que no afecten als serveis dels ciutadans, amb una gestió més austera dels recursos públics (actes protocol·laris, publicacions, cotxes oficials…). Els diners estalviats s’haurien d’aplicar al fons social o de contingència.

Cinquè: Revisar els circuits i protocols vers les empreses, en especial a les que fomenten l’economia productiva, agilitzant els tràmits, així com fomentar possibles ajuts i bonificacions al teixit econòmic del país (IRPF, Seguretat Social…).

Sisè: Crear un pla de xoc contra la destrucció de llocs de treball i de foment de l’empresa, en què les ajudes que s’ofereixen siguin més realistes i més concretes amb la realitat que pateix el sector empresarial (manca de vendes, finançament…) i no tant dirigides a R+D+I.

Setè: Crear un fons per a fer préstecs sense interessos amb l’objectiu que els ciutadans en situació d’atur i sense ingressos puguin fer front a situacions extremes temporals (pagament dels serveis bàsics de llum, aigua i gas, lloguer d’immobles…). El govern hauria de definir els criteris de gestió i concessió.

Vuitè: Garantir el finançament al món local (gran assignatura pendent!!!), ja que en aquesta actual situació d’atur, la primera administració que pateix els seus efectes és el món local; a tall d’exemple, a Europa, el 25% dels recursos públics van destinats als ajuntaments, mentre que aquí és només del 13%. Els ajuntaments som els que assumim moltes competències d’administracions superiors que no ens pertoquen. També proposem que s’augmenti des de la Generalitat i l’Estat els recursos cap als ajuntaments per fomentar plans d’ocupació d’aturats. Finalment, la proposta del fons d’inversió estatal es podria dirigir directament als ajuntaments per a la contractació durant un any d’aturats.

Novè: Prendre mesures urgents de polítiques socials per ajudar els sectors socials més afeblits (assessorament, ajuts, anàlisi de situacions, presa de mesures). Cal, a més, una política preventiva de la despesa familiar i del consum responsable que ens afecta a tots/es. Calen campanyes de sensibilització, ja que l’administració no ho pot solucionar tot, sinó que hi ha d’haver pedagogia i criteris d’esforç col·lectiu i individual, així com incentius per a iniciatives tals com cooperativisme, la lluita de la persona, l’autoestima i el concepte erroni de millor qualitat de vida, que és igual a més riquesa econòmica i individual.

Desè: Aplicar polítiques de prevenció i seguretat ciutadana adaptant-se més a les necessitats territorials i socials. Cal fer pedagogia al respecte i sobretot en situacions d’exclusió social. Fomentar les empreses públiques de reinserció laboral, en aquests sectors de la població, i per als aturats de llarga durada.

Onzè: Prevenir polítiques, discursos i actuacions de xenofòbia que poden ser utilitzats per grups i organitzacions xenòfobes i populistes per tal de criminalitzar socialment el culpable de tots els mals de la societat. En època de crisi econòmica, cal cercar solucions mitjançant contractes i treball conjunt amb els col·lectius d’immigrants per buscar fórmules per a fer-hi front.

Dotzè: Cal fomentar un nou model econòmic més realista que aprengui dels errors que hem comès el conjunt de la societat en el creixement descontrolat i sense mesura, amb la idea que tots/es podem ser rics. Cal recuperar els valors de l’austeritat, el control de la persona amb la despesa, i que el creixement econòmics insostenible no ens porta enlloc; cal un creixement raonable, equilibrat i, sobretot, fomentat amb l’impuls de la sostenibilitat ambiental i social.

Tenim dret a decidir

gener 27, 2009

El 30 de novembre ens vam reunir a Barcelona més de 200 càrrecs electes locals d’arreu de Catalunya per constituir el moviment Decidim.cat. Ara ja som 1.100 regidores i regidors, alcaldes i alcaldesses, també amb adhesions de la resta dels Països Catalans. Per la seva dimensió, és una ocasió històrica en què s’aglutinen tants càrrecs de l’àmbit local, més enllà dels partits i a partir d’una convicció compartida, amb un objectiu clar: construir un procés democràtic per poder convocar els nostres ciutadans a decidir lliurement quin futur volen -volem- com a poble. Ho fem des de la transversalitat de forces polítiques (ERC, CDC, UDC, PSC, ICV, EPM, CUP, independents…) i a partir del nostre compromís municipal.

Estem convençuts que és des de la vertebració dels territoris, pobles i ciutats del país que s’ha d’enfortir la nostra construcció nacional. Trenta anys després de la restauració democràtica, l’Estat espanyol continua sense reconèixer el dret a l’autodeterminació. L’Estatut i la seva reforma han estat una vegada i una altra estroncats des del govern de Madrid. I ara, en un context de crisi sense precedents que ens dibuixa un horitzó incert, Catalunya continua pendent d’un nou sistema de finançament que ens ha deprimit el procés i que ho farà encara més, segurament, quan es concreti.

Quan nosaltres, com a poble, no podem fer les nostres pròpies polítiques per incidir en els problemes i reptes directes dels nostres ciutadans; quan correm el perill de ser arraconats per l’Estat i, a sobre, caiem en l’autoodi en lloc de buscar la unitat pel molt que ens hi juguem… Quan es prioritzen els interessos de partit per davant de les urgències que té el nostre país i el seu futur, els alcaldes i regidors de Decidim.cat, per sobre de sigles i de consignes, ens mobilitzem perquè hem de dir que ja n’hi ha prou.

Si no se’ns deixa decidir, podem decidir fer-ho igualment perquè així ho entenem com a acte de llibertat i d’afirmació democràtica, exercint un dret reconegut internacionalment. Ens cal unitat d’acció perquè estem segurs que un sol partit, ni tan sols un determinat govern, no ens conduirà a un procés d’emancipació nacional si no és amb el suport d’una societat civil organitzada i convençuda. I és aquí on els ajuntaments podem ser els primers instruments per treballar en aquest camí. Disposem d’una escletxa legal que ens ha de permetre, previ acord dels nostres plenaris, obrir un procés participatiu per demanar als nostres veïns i veïnes què opinen sobre l’autodeterminació. No hem fet el mateix per escollir el color de la façana d’una escola o per si mantenim les xemeneies d’una antiga central tèrmica? La mobilització crea estat d’opinió, i l’estat d’opinió crearà consciència. És un primer pas que, plantejat de manera conjunta, ha de contribuir decisivament a tot això. La resposta de l’Estat ja la coneixem. Ja l’hem vist davant del referèndum convocat per Ibarretxe. Però hi ha altres possibilitats per fer entendre a la nostra gent la importància del dret a decidir. Un dret per definir i executar uns objectius nacionals al marge d’un Estat caduc que ens demostra que és incapaç de mantenir els seus compromisos amb Catalunya i que ni surt a defensar-la quan sectors encara més caducs que el mateix Estat la situen com a paradigma de la insolidaritat. No hem de decidir res, davant d’això?